L'OGRE I LA BÈSTIA DESCONEGUDA (rondalla occitana)
Hi havia una vegada un bon pagès que cultivava la seva parcel·la de terra sense molestar ningú i sense demanar a la vida cap altra cosa que veure els seus fills créixer feliços. Però desgraciadament, tenia per amo un ogre que li robava ara una gallina, ara un xai, quan no era una vaca.
A més, l’ogre exigia una part de cada collita.
Un dia, l’ogre va anar a trobar al pagès i va dir-li:
- Aquest any no cal que ens trenquem el cap tot pensant com partir-nos la teva collita. Farem meitat i meitat.
- Què?!, s’exclamà el pagès, però si jo tinc sis nens per alimentar!
- Bah!, respongué l’ogre, són tan petits que no mengen pas gran cosa.
Així doncs, jo prendré tot el que brota sobre la terra i tu et quedaràs el que hi hagi sota.
I l’ogre va marxar content de la cara desesperada del pobre pagès.
El pagès va dir-li a la seva dona:
- I ara què farem? Ens morirem de gana!
- No pateixis, va respondre ella, només cal que triem bé el que cultivem.
Llavors decidiren sembrar raves,cebes, pastanagues, remolatxes, moniatos alls i patates; i cada vegada que l’ogre venia a buscar la seva part, no s’emportava més que fulles. El pagès es quedava el que brotava sota la terra, és a dir la millor part.
A finals d’any, l’ogre els va dir:
- Ara canviarem. Tu et quedaràs el que brota sobre la terra, i jo prendré el que surti a sota.
L’ogre creia que arruïnaria el pagès, però l’any següent el pagès va sembrar blat, ordi, civada ,mongetes, pèsols, blat de moro, carxofes i pebrots, esbergínies, carabasses i carabassons...
Aquesta vegada l’ogre va tornar a sortir-ne escaldat perquè no va aconseguir res més que arrels. El pagès va poder quedar-se amb tot el grà i els fruïts. Va guardar-ne una part al graner, i la resta la va dura vendre al mercat. Amb els diners que va guanyar, el pagès va poder viure un temps feliç i tranquil.
Però l’ogre cada dia estava més gelós del pagès i va decidir prendre-li totes les terres. Va anar a trobar-lo i li va dir:
- Jugarem a les endevinalles. Coneixes aquest joc? No? És molt divertit! Cadascú portarà una bèstia desconeguda i caldrà que l’altre n’endevini el nom. Jo tornaré d’aquí a una setmana. Si no endevines el nom de la meva bèstia, em quedaré totes les teves terres.
L’home estava ben fastiguejat.
Va dir a la seva dona:
- El nostre amo és ric, i comprarà una bèstia desconeguda, provinent d’algun país llunyà. Però jo, pobre de mi, no tinc més que gallines, un porc, algunes vaques...
- Au, vinga! No t’amoïnis més, que jo et trobaré una bèstia extraordinària.
Després la dona va dir als nens:
- Aneu i vigileu els voltants del castell, sense fer-vos veure, i intenteu esbrinar alguna cosa sobre la bèstia que hagi pogut comprar l’ogre.
Per torns, els nens varen anar a espiar el castell, i al cap de dos o tres dies, un d’ells va tornar corrents. Tot acalorat i gairebé sense esma, va dir als seus pares:
- He vist arribar un carro que transportava una gàbia. Aleshores, m’hi he apropat sense que em veiessin. L’ogre i els seus criats han tret una bèstia de la gàbia i l’han ficada a l’estable. Com que la bèstia no volia caminar, l’ogre s’ha enfurismat. Cridava: “Au, vinga! Camina! Passa! Arri! Va! Maleït unicorni!”
El pagès es va fregar les mans:
- Molt bé, fill! Em sembla que hem sortit d’un mal pas.
El dia que l’ogre havia de venir, al matí, la dona del pagès es va despullar.
Es va fregar tot el cos amb mel i va anar a rebolcar-se entre les plomes de l’aviram que havia estat plomant el dia abans. El seu marit la mirava fer, atònit. Ella li va demanar que li lligués un parell de banyes al cap.Després, es va posar a quatre potes a l’estable i varen esperar la vinguda de l’ogre.
L’ogre no va pas trigar gaire a arribar, estirant la bèstia amb una corda.
El pagès s’hi va acostar tranquil·lament, les mans a la butxaca, clavà un cop d’ull a l’animal i va dir:
- Què, senyor? És això el que en dieu una bèstia desconeguda? Bah! Simplement és un unicorni.
Estupefacte, l’ogre de poc no s’empassa el bigoti.
Exclamà:
- Ah, bon home, no et creia tan savi. No et prendré les terres perquè has endevinat el nom de la meva bèstia, però si endevino el nom de la teva, hauràs de donar-me cinquanta peces d’or. Som-hi!
El pagès va portar-lo a l’estable i l’ogre va posar-se a examinar la dona.
Va mormolar:
- Vejam, vejam. Té plomes però no té ales. Té quatre potes i banyes. Una vaca? No, té les mamelles entre les potes de davant i no té cua. Però, què redimoni és aquesta estranya bèstia?
Llavors la dona va posar-se a mirar l’ogre amb un aire amenaçador, tot mostrant les dents i fent “grrrr” com si volgués saltar-li sobre i mossegar-lo. L’ogre va agafar por.
Va sortir de l’estable corrent tan ràpid que va ensopegar i ...plof!
Va caure dins un bassal.
A la fi, alliberat del seu amo, el pagès va viure tranquil i va veure créixer els seus fills sans i feliços.
Gràcies Albert
